Albercocs

Seguim amb les fruites de temporada i avui parlarem de l'albercoc.
Quan era petita a casa teníem un jardí molt llarg i estret. La meitat el destinàvem a jugar amb els meus germans, amics i animalons varis i l'altra meitat era l'hort. Un hort amb hortalisses i arbres fruiters. L'arbre més robust i majestuós que hi havia era l'albercoquer, tant fort que fins hi tot suportava el pes d'un gronxador. Quan penso amb el pati fins i tot sóc capaç de percebre l'olor i el brogit de la fàbrica de teixits que teníem al costat i acompanyava les tardes caloroses sota l'ombra de la parra.

L'albercoquer, Prunus armeniaca, és un arbre gros que dóna uns fruits carnosos de color taronja intens en aquesta temporada. Aquest color ens diu que serà una fruita molt rica amb betacarotè, provitamina important pel desenvolupament òptim de mucoses, la pell i la vista.
D'uns anys ençà em resulta difícil trobar albercocs tant bons com els de l'arbre de casa, fa un temps a casa d'uns amics francesos en vaig menjar i vaig poder fer un petit viatge en el temps.
Us presento la recepta de la melmelada perquè em transporta a records dolços d'infantesa. A més, no embafa perquè té l'equilibri entre dolçor i acidesa. Ve de gust a qualsevol hora.

Melmelada d'albercoc

Ingredients
2 Kg  Albercocs ben madurs
1,2 Kg Sucre
1  Taronja
1  Llimona

Estris de cuina
Cassola gran
Espàtula per remenar
Espàtula de goma (per escurar la cassola)
Cullera grossa (per omplir els pots)
Pots de vidre que tanquin hermèticament

Preparació
Renteu bé els albercocs, traieu-ne el pinyol i talleu-los a quarts.
Feu suc de llimona i reserveu-lo.
Traieu la pell de la taronja sense agafar la part blanca de sota, deixeu-la a trossos grossos.
Aneu ficant els albercocs a la cassola per capes: una capa d'albercocs tallats i una de sucre alternativament. Al final, cobriu-ho amb sucre i tireu-hi el suc de llimona i la pell de la taronja.
Poseu la cassola al foc. Feu-ho coure a foc lent i quan comenci a fer almívar aneu remenant.
Anireu veient que s'espesseix i va canviant de color (taronja més fosc), seguiu remenant fins que els albercocs estiguin ben cuits i desfets. La cocció dura entre 40 i 50 minuts.
Retireu la pell de la taronja.
Quan ja tingui la textura de melmelada, ompliu els pots en calent fins dalt i tapeu-los bé.
Poseu-los cap per avall fins que estiguin freds i després ja els podreu guardar cap per amunt al rebost.

Temps de cireres

Fruita que dóna joc

Fruites que serveixen de joies per les orelles dels més petits de la casa i, a vegades, també pels grans. Són de tonalitats vermelles i liles atractives, seductores, lluents i carnoses.

Nom científic. Les cireres dolces són fruit de l'arbre Prunus avium de la família de les rosàcies. N'existeixen centenars de varietats cadascuna d'elles amb unes característiques de gust i textura lleugerament diferents.

Una mica d’història. Les primeres referències d'aquesta fruita les trobem al Mar Negre i al Mar Caspi. Posteriorment, per mitjà de les migracions d'aus i persones van arribar a  Europa i Àsia. Actualment el cirerers es conreen en regions amb clima temperat, essent els països de major producció Rússia, Estats Units, Alemanya, Itàlia, França i Espanya. Al nostre país, a la vall del Jerte, existeix una Denominació d'Origen de cireres picota.

Al rebost. Es poden trobar al mercat des de mitjan maig i fins a principis de juliol. N'hi ha moltes varietats, algunes més primerenques com l'earli bigi les i altres tardanes com són les picota. És molt important que estiguin en un lloc sec, fresc i ventilat són delicades i es poden fer malbé de seguida. Si no us les acabeu els 2 o 3 primers dies després de comparar-les millor guardar-les a la nevera.

A la dieta. La cirera és rica sucres, sobretot fructosa, tot i que el seu valor calòric és moderat respecte d'altres fruites. Aporta quantitats significatives de fibra, que millora el trànsit intestinal. Pel que fa a les vitamines sobretot contenen provitamina A i vitamina C.
El que en realitat destaca de les cireres és el seu contingut en antioxidants (sobretot flavonoides i polifenols). Té quantitats importants de potassi, mineral necessari per a la transmissió i generació de l'impuls nerviós i per a l'activitat muscular normal, intervé en l'equilibri d'aigua el cos. En menor proporció, magnesi i calci, aquest darrer s'aprofita pitjor que el que procedeix dels làctics.
El consum de cireres i guindes s'ha de fer amb moderació en cas d'insuficiència renal, en què l'aportació de potassi està restringit. No obstant això, té un efecte diürètic beneficiós en cas de hiperuricèmia o gota i litiasi o càlculs renals, hipertensió arterial o altres malalties associades a retenció de líquids.

Al plat. Es poden consumir a qualsevol hora del dia, com a postres o en pastissos, mousses i sorbets, confitades o bé com farcit de bombons. En alguns pobles de l'Alt Empordà hi ha tradició d'incloure-les en estofats de carn i aviram.
Us recomanem que prepareu les prepareu en gaspatxo, podeu veure la nostra recepta aquí.

Ho sabies? Hi ha un poema de Pablo Neruda que diu així "Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos".

La Castanya

Un dels fruits secs menys calòrics

Com cada any en aquestes dates em fa posar nerviosa veure que anem perdent les tradicions. La nostrada castanyada perd força davant el temut Halloween americà. Sembla com si fossin dos equips, o ets d’un o ets de l’altre. Bé doncs des d’aquí us hem de dir que nosaltres practiquem la primera, la castanyada. Aquesta festa es celebra el dia de Tots Sants, l’1 de novembre.
Amb aquest post intentarem apropar-vos a un dels productes humils que més es consumeixen durant la tardor dins i fora de casa, les castanyes.

Nom científic.  Les castanyes són el fruit de l’arbre Castanea sativa, de la família de les fagàcies. A l’arbre el fruit està recobert d’una closa amb punxes que s’ha de retirar, seguidament té una pell de color marró intens que tampoc és comestible.

Una mica d’història. Les castanyes constituïen la base de l'alimentació a Europa. Es consumien torrades, seques o en forma de farina, fins que la patata i el blat de moro es van convertir en dos aliments freqüents al segle XVI. Va ser llavors quan van perdre protagonisme de forma gradual en la gastronomia popular i ara només es consumeixen els dies propers a Tots Sants.

Al rebost. Es poden trobar al mercat des de principis de tardor fins a finals d'hivern. Són un fruits sense massa aigua i per tant es podran consumir tranquil·lament durat varis dies, però és molt important que estiguin en un lloc sec i ventilat perquè sinó es floriran o encara pitjor, sortiran cucs.
També les podem guardar al congelador, tant crues com torrades.

A la dieta. S’engloba dins el grup dels fruits secs, però l'aportació energètica és inferior a altres fruits. Té menys greix, un alt contingut en aigua i vitamines i minerals reguladors. Per contra, la quantitat d'hidrats de carboni és major que en la resta de fruits, de manera que convé moderar-ne el consum en cas de diabetis.
La seva quantitat de greix és bastant similar a la dels cereals (al voltant del 3%), molt inferir a altres fuits secs oleaginosos. Entre els nutrients reguladors que conté, destaquen el potassi (500 mg/100 g) i els folats. Aquestes propietats, juntament amb un contingut en aigua que suposa gairebé la meitat del seu pes, converteixen la castanya en un dels fruits secs de menor contingut calòric.

Al plat. A les nostres cases les castanyes es mengen habitualment torrades amb una paella foradada, al foc de llenya o gas. Abans de coure-les se’ls hi ha de fer un petit tall a la pell perquè no esclatin.
En altres països les castanyes es mengen bullides, se’n fa farina i també és freqüent el seu ús per a fer licors. A França es confiten, són les conegudes marron glacé.
A poblacions amb un poder adquisitiu baix serveixen per allargar plats, o com a variant per a les patates a guisats.



Ho sabies? La fusta del castanyer és molt apreciada per fer mobles ja que li costa molt corcar-se.